Abans que el record de l’hivern desaparegui del tot en aquesta primavera que arriba amb ímpetu, fem la nostra tercera parada al camí de la comunicació compassiva. Li toca el torn al silenci, gran i desconegut aliat en l’art de la bona comunicació.
Recordo el què ens explicaven a l’escola sobre deixar la terra en guaret i com aquest repòs programat era fonamental perquè el camp descansés i recuperés la seva força nodridora després de temps llargs donant vida. Portant la idea a la nostra comunicació, defenso que hauríem de gaudir d’una cosa similar, en qualsevol època de l’any: buscar activament els nostres propis moments de guaret.
Moments llargs o curts, intermitents o diaris, no importa mentre siguin els nostres moments de silenci particular. Moments en els que puguem girar la mirada cap al nostre interior, posar el comptador a zero o simplement callar una estona. Sí, llegeixi’s també fer callar la nostra ment.
Crec que aquest silenci propi, íntim i difícil -ara ho veurem-, sol ser la llavor de grans coses. D’aquests silencis depèn que puguem, per exemple, nodrir i reparar la comunicació en totes les nostres relacions, començant per la més important de totes: la relació amb nosaltres mateixos. I de la meva experiència recullo que, si no creem els espais per a aquest silenci abans del verb, tot sol complicar-se, sobretot la nostra comunicació.
Fixem-nos que al final del dia, la majoria de nosaltres haurem passat hores enviant correus i missatges a altres persones. I en canvi no haurem passat el temps suficient comunicant-nos amb nosaltres mateixos, ignorants que aquest és el primer pas per a una comunicació positiva amb els altres. Thich Nhat Hanh ho diu amb més contundència:
“Aturar-se i comunicar-se amb un mateix és un acte revolucionari”.
El que passa és que en general el silenci ens incomoda molt. I el món actual ens ho posa fàcil per a posposar ad eternum aquesta incomoditat: connectivitat ubiqua, xarxes socials, whatsapps, pantalles que ens distreuen amb històries alienes o plataformes de música que acompanyen els nostres passejos. Amb tant de caramel fora, l’assumpte d’aturar-se a escoltar la pròpia veu resulta cada dia una mica més complicat.
Però en comunicació la cosa funciona de la següent manera, per a tots sense excepció: si no sabem el que passa dins nostre, si no entenem el nostre propi ordre o caos interior, com serem capaços de comunicar-nos bé amb una altra persona?
Jo vaig trigar anys a entendre-ho. Com a la majoria, també a mi m’espantaven els silencis i vivia en carn pròpia les paraules del meu admirat Joseph Campbell: “La cova on tems entrar és on està el teu tresor”.
Podríem acordar que emprendre el viatge de conèixer-se a un mateix potser és la primera por seriosa que l’edat adulta ens planteja. I si el què trobo dins de la cova no m’agrada? I si entro en la foscor i les meves pròpies ombres m’espanten tant que millor ho deixo per a un altre dia?
Em temo que, sense entrar a la cova, sense enfrontar-nos amorosament al nostre propi interior, no hi haurà tresor que valgui. I per a saber què passa dins, tard o d’hora cal recórrer al silenci. Tantes vegades com faci falta.
El silenci ens convida a escoltar i comprendre el nostre cor, en tota la seva riquesa de matisos, passions, pors i anhels. I acceptar el que hi ha al nostre cor ens portarà a poc a poc a una comunicació més autèntica i respectuosa a tots els nivells.
I creieu-me que en aquest silenci també ens farem molt més poderosos. No del poder que vol destruir a l’altre, sinó del que construeix des de la pròpia llum i la pròpia força interior. D’aquest poder que neix de dins i va vencent les pors a cop de coratge. Crec que aquí ve al cas un proverbi àrab que ara comprenc en tot el seu abast: “De l’arbre del silenci penja el fruit de la seguretat”.
Penso també en el valor del silenci en un discurs. Habitualment, ens domina l’impuls d’omplir tots els espais de la nostra xerrada, però si aprenem a utilitzar els silencis de forma estratègica, la nostra exposició guanyarà en textura, ritme i carisma. El bon domini de les pauses serà tan important com dominar les paraules que diem.
Així que aquest és, ni més ni menys, el valor del silenci en el procés de comunicació amb un mateix, amb els altres i amb el món.
Tanco compartint el meu gran moment silenciós del 2018. Va ser a principis del suau hivern mediterrani, un d’aquests dies en què la natura et crida. No hi havia ningú al bosc on em vaig aturar. Amb els ulls tancats, asseguda i en silenci sota una alzina, els raigs del sol m’acaronaven. La meva pròpia quietud permetia que tota la vida sonora del bosc es manifestés: ocells i altres animalets, el vent suau contra les fulles i algun lladruc molt llunyà. Allà estava jo, respirant i agraint, quan es va crear un silenci infinitesimal i etern alhora, en el qual vaig poder escoltar clarament com queia a terra una gla acabada de desprendre’s del seu arbre. Pura màgia.