Tantes vegades la comunicació compassiva ha de començar per un mateix. Com en aquests dies calorosos de l’estiu mediterrani, quan és fàcil impacientar-se creient que el món sencer ha entrat en una letargia de la qual mai despertarà. Qui espera, desespera, diu la nostra saviesa popular. Però us proposo una altra lectura sobre l’espera, i una que tingui a veure amb la comunicació més conscient.
Fa poc, i sense planificar-ho, jo mateixa em vaig deixar rescatar d’aquest estat impacient per uns versos de Machado que ja coneixia però havia oblidat:
“Sabe esperar, aguarda que la marea fluya -así en la costa un barco- sin que el partir te inquiete. Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya; porque la vida es larga y el arte es un juguete. Y si la vida es corta y no llega la mar a tu galera, aguarda sin partir y siempre espera, que el arte es largo y, además, no importa.”
(Antonio Machado, “Consejos”, Campos de Castilla)
Fa més de 30 anys que vaig copiar aquest fragment en un dels meus diaris de joventut. Llavors no entenia res sobre el món i copiava cites i poemes que em semblaven missatges lluminosos escrits per a mi. Clar que jo els copiava sense entendre la seva profunditat. En termes de consciència, la meva adolescència va donar per al què va poder. I com que les intuïcions del nostre cor prenen forma quan poden, vaig mantenir l’afició de retenir paraules d’uns altres, com salvavides prestats als quals agafar-me i pujar a respirar.
És bonic que Machado, tants anys després d’haver-l’ho copiat, avui m’ajudi a presentar un nou ingredient en la comunicació compassiva: la paciència. Parlem d’aquest confiar sense desesperar, o desesperant el just, que tot arriba quan és el seu moment.
Per què la paciència en una comunicació més compassiva i conscient? Perquè tantes vegades nosaltres mateixos no sabrem què dir i convindrà esperar que maduri el missatge. O perquè ja sabrem el què, però no tindrem clar el com. Un exemple pròxim: una amiga em diu que tenia entre mans un conflicte amb una altra persona i com ha trigat setmanes a tenir clares les preguntes que necessitava fer per a resoldre l’assumpte. Heus aquí un acte de paciència en tota regla, en aquest cas i primer amb un mateix.
En l’espera, podem aprofitar per a aclarir emocions, o per a pensar en l’altra part i en com podria rebre o no el nostre missatge; o podem, simplement, elaborar un discurs més intel·ligible i generós.
Un altre exemple el trobo sovint als entorns professionals quan convé donar feedback constructiu. Jo recomano un procés molt simple però efectiu que consta de 4 passos, sent el primer demanar permís. Els directius em miren contrariats quan explico això: “Demanar permís a l’altra persona per a donar-li feedback? No ho entenc, per què és necessari?”.
Si ho pensem, ens semblarà obvi: cal demanar permís a l’altre perquè, encara que per a nosaltres sigui el moment adequat, potser no ho és per a l’altra part. Potser l’altra persona té un dia horrible o el cap ocupat en assumptes diversos, i no escolti ni comprengui res del que li diguem, per molt constructivament que ho diguem. Demanar permís, i saber esperar el moment adequat per a l’altra part, construeix una comunicació respectuosa i al final més eficient.
Potser l’exemple més extrem del valor de la paciència en les nostres relacions interpersonals es dóna en els processos de perdó. Molts ho haureu viscut en pròpia pell: a vegades es triguen anys, o una vida sencera!, a arribar al punt just en el qual dos o més persones puguin comunicar-se en termes sincers de perdó. El saber esperar i confiar que la marea flueixi és en aquest cas més agosarat que mai.
Però cura, que saber esperar no ha de significar renunciar al què volem o hem de dir. Hi haurà casos en què el saber esperar acabi amb un silenci, clar que sí. Perquè a vegades el silenci és la millor i més compassiva forma de comunicació. Però llavors que sigui un silenci conscient, convençuts que aquesta és la millor opció per a tots.
Al final, saber esperar el bon moment en la interacció amb uns altres s’assembla bastant a aprendre a acceptar el tempo de les coses en la pròpia vida. Aquí penso en mi mateixa, en la meva pròpia impaciència, en la d’amics pròxims, i en el flirteig amb la desesperació que porta la impaciència. Qui estigui lliure de culpa… Som humans i és cert que tots fem el que podem a cada moment.
Amb els anys, vaig entenent que la paciència va de la mà de la confiança. Mantenir la confiança mentre exercim la paciència, cadascun a la seva manera i al seu ritme i fins als límits que consideri adequats, encara que dit així pugui semblar un oxímoron.
Ahir passejava i, passant al costat d’una figuera, em va arribar la fantàstica aroma de figues en procés de maduració. Vaig pensar de seguida en la paciència, i per al cas, en el saber esperar que la fruita aconsegueixi el seu punt just. Amb les figues no serà fins a mitjan setembre. En aquestes latituds, només llavors estaran delicioses. No abans. I aquesta imatge de nou em recorda el gran aforisme de Lao Tzu:
“La naturalesa no s’afanya, i, no obstant això, tot ho aconsegueix.”
Us deixo amb això. Feliç i relaxat estiu a tots! Tornarem després del repòs, amb noves idees al voltant de la comunicació compassiva. Una abraçada!