Acabo de participar en un comitè d’avaluació de projectes d’innovació, exercici en el qual 12 solucions candidates competien per guanyar fons europeus destinats a ampliar durant 1 any la seva activitat. Dels 12, només 5 projectes tenien finalment accés als diners, així que insisteixo: competien.
Deixant aquí de banda la innovació o no de les propostes, l’experiència d’estar al comitè ha estat també enriquidora per a mi com a observadora de les habilitats de comunicació en públic dels nostres investigadors europeus. Cada projecte va ser defensat oralment pel seu representant, que disposava de 10 minuts.
Ben planificats i utilitzats, 10 minuts de presentació donen per a molt. I sinó que l’hi diguin a la comunitat emprenedora, que habitualment ha d’espavilar-se amb els 3 minuts, sinó 1 de sol, del famós i temible elevator pitch o “presentació de l’ascensor”.
Una primera conclusió personal i exasperant de l’experiència: seguim presentant en públic sense atendre els bàsics, i últimament ho veig més en els àmbits acadèmic-científics. Com si no anés amb ells. I mira que tenim recursos, llibres, formacions, vídeos, coaches de comunicació … però no hi ha manera! O potser si hi ha manera, però no hi ha voluntat, ja que també podria ser que la importància de presentar bé la teva feina segueixi sent infravalorada per alguns.
D’acord que no tots haguem d’exhibir els nivells d’oratòria i disseny visual de les TED Talks; de debò que no cal. Però uns mínims sí que em semblen imprescindibles, sobretot si estan en joc aquests euros que podrien fer avançar el teu projecte.
A què em refereixo amb posar atenció als bàsics dels bàsics? Doncs ho reduiré aquí a 2 punts, per a mi els que van ser més flagrants d’aquesta recent experiència amb els 12 projectes que vam avaluar.
Primer: si tens 10 minuts per convèncer un comitè que la teva solució mereix ser finançada, i dediques els 7 primers a parlar de “la criatura” -entenguis aquí projecte-, de com n’és d’especial i com la cuides com ningú més faria, i després m’apures els últims 3 minuts per defensar amb presses els beneficis reals que aportaràs a la societat i com utilitzaràs els diners assignats per fer alguna cosa sostenible amb el teu projecte, doncs no anem bé. Objectiu de la presentació no complert.
La meva proposta és que guardis amb atenció la proporció entre missatges clau i temps quan tinguis davant una audiència que prendrà decisions importants a partir del que expliquis. Pregunta’t qui és aquesta audiència i què n’ha de treure de la teva presentació, i a partir d’aquí prepara’t i decideix què emfatitzar segons el que s’espera de tu com a portaveu. Això mateix serveix, òbviament, per a un elevator pitch de 3 minuts, com veureu repetit fins a la sacietat en l’extensa literatura digital que existeix al respecte.
En aquest cas, els membres de comitè estàvem interessats en saber quin impacte tindria el projecte i si generaria riquesa en el sentit ampli del terme. No necessitàvem escoltar tot el detall de les meravelles de la investigació que hi havia darrere. I no era per menyspreu o caprici que així fos; és que el nostre mandat era avaluar en 10 minuts si aquest projecte concret estava prou ben enfocat per generar innovació real i tangible al mercat/societat com per seguir finançant-lo.
Segon, i aquí faig una crida a tots els formadors en habilitats comunicatives i dissenyadors visuals de tot el món: si us plau, ¡¡¡unim-nos per acabar d’una vegada per totes amb les diapositives impossibles que aclaparen la nostra capacitat de comprensió com a audiència i apaguen la llum de l’orador i del seu treball sense cap pietat!!! La comunitat acadèmica i científica ens necessita. No pot ser que després de tants anys evangelitzant sobre aquest tema, seguim tan malament.
Per exemple, un dels projectes, molt rellevant en el seu contingut científic i potencial d’innovació disruptiva, es va sacrificar a si mateix ja al minut 3 de l’exposició a causa d’una diapositiva segurament ben intencionada però perversament dissenyada. Presentava una reixa de 9 quadrats, en la qual cada quadrat contenia llistats infinits de coses inintel·ligibles -els famosos bullet points-, que a més l’oradora anava descrivint quadrat a quadrat sobre la mateixa dispositiva. Vaig intentar seguir-la, de veritat, però em va ser impossible. Les meves neurones van anar instintivament a cercar paisatges menys abruptes.
Proposo cuidar molt els visuals i recordar que en això sempre aplica allò de “menys, és més”. Si una dispositiva es pot capturar en 3 segons, anem bé. Perquè ja sabeu de què parlo: com a públic, provoca una esquizofrènia esgotadora intentar escoltar a la persona que presenta alhora que vols desxifrar tant quadre i tant llistat.
Que les diapositives acompanyin el teu discurs en comptes d’apagar-lo. Volem tenir la teva mirada i escoltar-te amb atenció. Volem connectar fàcilment amb el teu to, la teva energia i el teu somriure. Tu ets l’estrella, per això has vingut i per això et prestem la nostra atenció, i aquí les diapos són realment secundàries en la majoria dels casos. I precisament perquè no volem donar-los excessiu protagonisme, no hem de descuidar-les.
I fins aquí aquest rescat ràpid d’un parell bàsics del parlar en públic, que algunes audiències del món estan demanant a crits.