Ahir vaig assistir a un esdeveniment a Barcelona que suposadament presentava l’últim de la tecnologia blockchain. Organitzat per un equip internacional, va tenir lloc en un espai meravellós de la ciutat i la sala estava plena fins al punt que vam fer cua per entrar: l’expectativa de l’audiència era molt alta.

Vaig ser part d’aquesta audiència i d’aquesta expectativa, però he de confessar que vaig sortir de l’esdeveniment frustrada.

Va ser un despropòsit general en termes de les regles bàsiques per parlar en públic. Aposto al fet que la majoria de nosaltres, experts i no experts en blockchain, vam entendre poc, no vam rebre missatges clars sobre el què s’esperava de nosaltres, vam dubtar del per què exactament els projectes presentats eren realment rellevants i, el pitjor de tot al meu entendre, a la sala no va fluir cap inspiració autèntica durant l’esdeveniment.

Estic sent dura, conscient que seure del costat del públic i avaluar els oradors és sempre la part còmoda de l’equació. Com que he estat moltes vegades al costat dels oradors, sé el què significa exposar-se a audiències grans i exigents. No és fàcil. El que dic és que un hauria de preparar-se, pel bé de la seva audiència, i especialment quan li agradaria obtenir algun resultat de la presentació.

Em sap greu que la meva avaluació de l’esdeveniment d’ahir no sigui més positiva. En realitat, el que estic és sorpresa de veure que els mateixos i “entranyables” errors que solem cometre en parlar en públic encara succeeixin en esdeveniments d’alt nivell i on és evident que a l’organització no sembla importar-li la qualitat global de l’experiència.

Amb ànim d’aprendre, comparteixo aquí el que jo vaig presenciar, errors clàssics de l’oratòria, la majoria d’ells dins de l’ABC del manual per a parlar bé en públic:

# 1: Sense contacte visual amb la teva audiència. ¡Aix! Va ser una obertura d’esdeveniment increïblement dolenta. El presentador -insisteixo, es tractava d’un esdeveniment amb glamour, internacional i innovador-, va fer la benvinguda movent-se constantment d’un costat a l’altre de l’escenari, com un lleó avorrit dins d’una gàbia, mirant cap a terra i amb prou feines vocalitzant. I durant 10 minuts va continuar així, fent contacte visual amb l’audiència només una vegada i gairebé de cua d’ull. Aquí la meva pregunta òbvia: com se suposa que ens hem d’apassionar pel que està presentant l’orador si no ens regala la seva mirada? Sense contacte visual, difícilment hi haurà autenticitat ni credibilitat al teu discurs.

# 2: Llegir-te o escoltar-te? La segona oradora tenia una millor actitud a l’escenari i mirava a l’audiència des del principi. Però la seva primera diapositiva ja estava plena de text, de manera que va obligar els cervells del públic a decidir entre llegir tots aquests punts de la llista mentre intentaven escoltar, o a “simplement” escoltar-la. El nostre cervell pateix amb aquesta decisió, i quan hem de triar, tendim a anar pel camí fàcil: si mirem i escoltem, llavors no llegim. I viceversa. Així que compte amb la densitat d’informació a les teves diapositives. No em facis triar, per favor. Com a públic, he vingut a gaudir de tu i del teu discurs, i no a llegir a la pantalla.

# 3: Una dicció estranya dificulta la comprensió. Aquest va ser un cas realment difícil de superar. L’orador va mostrar preparació per endavant, d’alguna manera es notava que hi havia un guió subjacent en tot l’assumpte; però la seva estranya dicció en anglès, combinada amb el baix to de la seva veu, va fer que només el 30% del que va dir fos comprensible. Encara no tinc una idea clara del què va parlar, o quin és el valor afegit del seu projecte o si tenia una crida a l’acció per a nosaltres. Vam perdre el missatge, i les diapositives sobrecarregades (una altra vegada!) tampoc van ajudar. Quan presentis en un idioma diferent al teu, pren-te el teu temps i vocalitza per assegurar-te que el missatge arribi.

# 4: La teva passió és genial, però no suficient. L’orador transmetia passió de forma natural. La passió sempre és un bon connector amb el públic, però la passió per si sola no és suficient, com en aquest cas. El missatge va ser confús i ell parlava massa ràpid, així que va ser difícil identificar-ne les idees clau. Les diapositives massa denses (oh no, una altra vegada!) tampoc van ajudar. Al final, no va quedar clar què pretenia l’orador amb la seva presentació: ¿volia inspirar? ¿volia moure’ns a l’acció? ¿va ser purament informativa? La passió ha d’anar de la mà d’un missatge clar, estructurat i atractiu.

# 5: Projecte d’impacte social sense crida a l’acció? Impossible! En aquest cas, el projecte tenia un atractiu natural: objectius i accions amb impacte social. Però no puc recordar de què es tractava, perquè res en la presentació va ser memorable. Una llàstima, però el potencial es va perdre en algun lloc del discurs. L’orador estava molt nerviós i, no obstant això, va fer una bona feina amb l’anglès. Però va parlar massa ràpid, les seves diapositives (sí, un cop més!) estaven plenes de text, ell constantment girat cap a la pantalla de la paret i no cap a l’audiència i, el més important per al tipus de projecte que estava presentant, el seu final va ser dispers i no tenia una crida clara a l’acció, si és que n’hi va haver. Si esperes alguna cosa concreta de l’audiència, defineix per endavant què és i construeix amb això un final poderós.

Pot ser que jo sigui massa exigent quan estic al costat de l’audiència. Però la veritat és que tenia grans expectatives per a aquest esdeveniment, i per complir amb aquestes expectatives, jo també vaig posar de la meva part, m’explico: vaig reservar una entrada amb temps, vaig crear l’espai en la meva agenda, vaig prendre un tren fins a Barcelona, ​​vaig fer cua per entrar, vaig batallar per un seient, vaig escoltar amb atenció i respecte a tots els oradors i fins i tot vaig aplaudir a cadascun d’ells. Crec que vaig complir la meva part del tracte. Així que no puc evitar preguntar-me per què els que estaven a l’escenari no es van prendre la seva part més seriosament, i per què l’organització tampoc es va preocupar per fer-ho.

Queda molt per fer, i això sempre pot ser bona notícia per als que ens dediquem a millorar la comunicació en l’esfera pública i professional 😊

Yesterday I attended an event in Barcelona supposed to be presenting the latest of the blockchain technology and projects. Organized by an international team, it was held in a wonderful space in the city and the room was packed. Full house to the point we were queuing to get in. So, let’s agree that expectation from the audience was very high.

I was part of that audience and of that expectation, but I must confess that I left the event mostly frustrated.

It was a general disaster in terms of public speaking’ basic rules. I bet you most of us there, experts and non-experts in blockchain, it doesn’t really matter, we understood very little, received no clear messages on what was expected from us, were left wondering why any of the presented projects were relevant, and, worst of all in my opinion, no inspiration was flowing in any direction in the room.

I am being harsh, while very conscious that sitting at the audience side and evaluating the speakers is always the comfortable part of the equation. As I have been many times at the speakers’ side, I know what it means to expose yourself and your project to large and demanding audiences. Not easy. But you need to prepare, for the sake of your audience, and especially when you know that expectation is high and you’d like to get some impact from your presentation.

Painfully, my evaluation from yesterday’s event cannot be very positive. I am mesmerized that the same “good old” mistakes of public speaking are still happening in such top-level international events and that no-one from the organization seems to care.

Specifically, this is the short list of classic mistakes that the organization and the speakers made last night, most of them part of the ABC of public speaking’s manual:

#1: No eye contact with your audience… Ow! It was an unbelievably bad opening keynote. The presenter of the event – and remember this is a glamorous, international, innovative, top-level event-, performed his welcoming speech moving constantly back and forth on the stage, like a bored lion in a cage, staring down to the floor and scarcely vocalizing. And for 10 minutes he went on like this, looking at the audience only once and out of the corner of his eye. Now, here is the obvious question: how are we supposed to get that he has any passion in what he is organizing if we don’t get his look? No eye contact, no authenticity or credibility. Sorry. Next one, please.

#2: Reading or listening to you? Don’t make me choose, please. The second speaker had a better attitude on stage, and she was looking at the audience from the beginning of her presentation, thank goodness. But then her very first slide is cramped with text so she forces the audience to decide between reading all those bullet points in small typo while trying to listen, or “just” listening to her. Our brain suffers with that decision, and when we have to choose, we tend to go for the easy: we look and listen but read not. Beware of dense texting in your slides: audience has come to enjoy you and your performance, not to read from a screen.

#3: A strange diction hinders your message. This was a really difficult case to go through. The speaker showed preparation beforehand, somehow you could tell there was an underlying script to the whole thing; but her strange diction in English, combined with the low tone of her voice, made it that only 30% of what she said was understandable. I still have no clue what she spoke about, or what is the added value of her project or whether she had a call to action for us. We completely missed the message, and the (again!) overloaded slides did not help. When presenting in a different language than yours, take your time and vocalize so the message goes through.

#4: Your passion is great but not enough. The speaker had a natural passion that was immediately captured by the audience. And passion is always a good connector to the people that are listening, but passion alone is not enough, as in this case. The message was confusing; he was speaking too fast as well, so it was very hard to identify the key ideas and the (oh no, again!) too-dense slides were not helping. In the end, it was not clear what was the speaker looking for with his talk…was it to inspire? Was it to move us to action? Was it informative? Passion needs to go hand-in-hand with a clear and appealing message.

#5: Social impact project with no call-to-action? No way! In this case the project had a natural appeal: it deals with social impact objectives and actions. But I cannot recall what it was about; nothing in the presentation was memorable, unfortunately. A real pity, the potential was lost somewhere on the talk. The speaker was very nervous and nevertheless did a good job with the English. But he spoke too fast, his slides (yes, once again!) were packed with text, he was constantly turned towards the wall-screen and not the audience and, most important for the type of project he was presenting, his ending was dispersed and had not a clear call-to-action, if there was one at all. If you expect something from the audience, you better define beforehand what that is and create from there a powerful ending.

It might be that I am too demanding when I am at the audience side. But the truth is that I had high expectations for this event, and to meet those expectations I booked a ticket long ago, I created the space in my agenda, I took a long train to Barcelona, queued for a while to get in, fought for a seat, listened with attention and respect to all speakers and even applauded each one of them. I mean, I think I did my part. So I cannot help but wonder why did the ones on stage not take their part more seriously. I wonder why they did not prepare better for the challenge.

Oh, my!