En aquests dies lluminosos de la primavera mediterrània, camino entre boscos i em resulta impossible no emocionar-me amb l’explosió de vida que és aquesta estació: l’aldarull dels ocells, els brots per arreu, els colors i aquests perfums verds que tot ho inunden.
Suposo que és en aquesta emoció extàtica dels meus passejos on es generen dues paraules que sovint m’acompanyen tot el camí, com a grans cartells de neó itinerants.
La primera d’elles és la paraula GENEROSITAT. Se’m dibuixa a la ment i va ressonant insistent. Interpreto que tanta expressió de bellesa i vida em connecta directament amb la idea de generositat més essencial, que no és una altra que la de la natura, amb aquesta capacitat seva per a donar i donar-se. Em sembla una generositat en estat pur, on l’equilibri del conjunt està sempre per sobre de les individualitats de cada espècie, com sempre explica tan bé la meva estimada sòcia Ester Torrella.
Curiosament, aquesta generositat de la natura construeix per a mi un pont de reflexió cap a la nostra comunicació humana i encén les meves ganes de recuperar els orígens de la paraula COMUNICAR. Per alguna cosa serà que m’arribi tal suggeriment, així que travesso el pont a veure què hi ha a l’altre costat.
I em trobo que, en una de les seves primeres accepcions, els diccionaris ho deixen claríssim: comunicar és “posar en comú”. Derivada del llatí commune, significa també “que compleix el seu deure amb els altres”, perquè està composta per cum (junts) i munis (deure, funció). Que valuosa la profunditat d’aquesta paraula!
Encara que el realment fascinant és redescobrir aquesta idea subjacent que la comunicació sigui, sobretot, un acte de generositat envers els altres: un té alguna cosa a compartir i, al seu torn, la responsabilitat de compartir-ho. I, afegeixo jo, la responsabilitat de compartir-ho de la millor manera.
Recordem que la veritable comunicació hauria de començar sempre amb un acte de generositat fonamental: pensar primer en l’altre, comprenent a qui tinc davant i anticipant-me al com pot o no pot rebre el que compartiré.
Sé que això sona com a treball extra. Però només ho sembla, perquè sempre dic que la inversió tindrà un retorn alt i clar en la qualitat de les nostres relacions.
Com a persones que volem comunicar de forma més conscient, ens toca primer a nosaltres adaptar-nos mínimament al receptor, a aquest com pot o no pot rebre el nostre missatge. Que aquest sigui el nostre primer acte d’intel·ligència i generositat en la comunicació.
Això no implica renunciar al que hàgim de dir. Per descomptat, no sempre serà el moment adequat de comunicar el que volem, no sempre l’altre estarà receptiu i obert a escoltar o estarem nosaltres amb la inspiració i l’empatia ben calibrades. Però afirmo que, fins i tot quan el punt de partida sigui el conflicte, tots podem responsabilitzar-nos de comunicar de manera més generosa, més constructiva i sobretot més compassiva.
A vegades ens tocarà ser equànimes, altres haurem de ser directes, empàtics o absolutament taxatius. Però siguin de l’índole que siguin els nostres missatges, hàgim de comunicar el que hàgim de comunicar, a l’altre costat del que diguem sempre hi haurà persones. És per això que vull convidar-vos a aquesta idea: una comunicació més generosa en tots els nivells relacionals contribueix al fet que gaudim d’un món més bell i humà.
En definitiva, sempre tornem al mateix nucli: comunicar-nos amb més consciència millora la nostra vida personal, professional, organitzacional i empresarial. I si cada vegada més persones comuniquen de forma conscient i generosa, l’efecte es va multiplicant. Cap a aquí anem, piano piano, no en tingueu dubte.
Tanco l’article compartint la segona paraula que persisteix als meus passejos primaverals: GRÀCIES. No m’estranya gens que sigui aquesta, perquè en el caminar em vaig meravellant i flueix des del meu interior una gratitud que no és pensada i s’expressa silenciosa però contundent a cada pas que dono.
Sí, sí, esteu llegint bé: últimament vaig pel món comunicant-me secretament amb els arbres i les bestioletes que em trobo. Li dono les gràcies a la meva alzina guardiana. Saludo amb amor al pi que ja em coneix. Li somric al picot que m’evita espantat. Animo a les incipients ametlles en la seva maduració. I entro al bosc amb respecte i agraïment pel regal immens que em fa.
Jo ja ho visc amb normalitat, la veritat. Posats a comunicar-nos amb altres éssers des del cor, totes les creacions de la natura semblen estar aquí per a rebre la meva gratitud. Sense grans escarafalls, simplement sent, em regalen exemples de generositat infinita i moments de connexió amb la vida molt inspiradors, a l’estil del gran humanista Walt Whitman en la seva fantàstica Fulles d’Herba:
“Jo crec que una fulla d’herba no és menys que el recorregut de les estrelles”.
Us deixo amb l’esperit poètic de Whitman, sempre adequat per a aquesta estació, mentre acabem d’afegir un ingredient clau a la nostra recepta particular de la comunicació compassiva: la generositat.
Benvinguda sigui, seguirem els pròxims mesos amb més ingredients. Ara com ara, us desitjo una feliç primavera a tots!