Seguim pel sender de la comunicació més conscient i compassiva. Vull tancar l’any tractant un tema central en el desenvolupament de les nostres habilitats relacionals: com gestionar de la millor manera possible les converses difícils que tots experimentem en els nostres entorns laborals i personals.
No entraré aquí en els conflictes amb persones que malauradament encarnen el costat fosc, on la millor opció potser serà no dir una paraula més i canviar de carril. El que us proposo és explorar els conflictes interpersonals en què l’altra part és digna de les nostres ganes de millorar la situació: conflicte amb un amic, un familiar, un company de treball o un conegut. En definitiva, com podem tenir millors converses difícils amb qualsevol amb qui vulguem seguir relacionant-nos d’una manera sana i respectuosa.
Una prèvia: aquest article m’és difícil, perquè precisament jo sóc un mal exemple a seguir en aquest tema. Durant anys, la meva característica diplomàcia va tenir poc d’autèntic i molt de por atàvica al conflicte. En una situació dolorosa, i davant la possibilitat d’una “simple” conversa amb la/les persona/es implicada/es, sempre guanyava el terror anticipat i la meva única sortida era aquesta falsa diplomàcia. En la meva beneïda innocència, jo creia que no confrontar em protegia de majors danys, però en realitat m’ha portat dècades de silencis mal digerits.
A més, vaig aprendre que a la fi la meva contenció tampoc afavoria a l’altra banda, encara que d’entrada pogués semblar-ho. Així que confesso: per no haver tingut més converses difícils, he provocat desastres que no creuríeu. I com que segueixo d’aprenent, només m’atreveixo a titular l’article com “algunes idees”. Aquí van.
Primera idea: abans d’obrir la boca, que baixi el soufflé. Sembla obvi recordar que en calent és millor no abordar cap conversa complicada, però no està de més insistir-hi. Perquè la tempesta emocional que genera el conflicte amb algú que apreciem sol portar-nos molt lluny del nostre propi centre, i des d’aquest punt descentrat no prendrem bones decisions ni tindrem diàleg constructiu.
Proposo que aquí cadascú se serveixi del seu mètode favorit per calmar les aigües: sortir a córrer, plorar, música al màxim, parlar-ho amb tercers no implicats, passejar en silenci, contemplar Bellesa, … El que sigui, però primer que amaini la tempesta. Des d’una postura de major serenitat, encara que continuem dolguts, serà el moment per proposar aquesta xerrada reparadora.
Segona idea: cal atrevir-se. Venint d’una Màster de l’Univers de l’Evitació del Conflicte com jo, convidar a l’atreviment té el seu què. Però doneu-me un vot de confiança. La situació típica pot ser la següent: algú farà o dirà alguna cosa que no t’ha agradat o directament t’ha dolgut, i tu, per evitar aquesta conversa que podria aclarir i millorar les coses, faràs veure que no n’hi ha per tant, o et convenceràs que ja et passarà o et diràs que no cal furgar en les ferides. El que sigui per no posar-te en la situació d’haver de parlar amb l’altra part. I mentrestant, aquest rum-rum dins que no et deixarà dormir tranquil i et robarà quantitats ingents d’energia. I passarà el temps i aquí podria quedar una ferida mal tractada que en casos extrems pot trigar anys a curar.
Òbviament, les converses difícils es diuen així per això, perquè ens resulten difícils de tenir. Però insisteixo: cal atrevir-se. Cercar el bon moment, respirar a voluntat i posar-hi valor. Com puguis, encara que no et sentis preparat al 100%. Aquí no busquem perfecció. Tingues aquesta conversa, perquè en la majoria dels casos serà millor passar el mal tràngol de callar. Ja anirem polint el procés perquè la pròxima surti millor.
Tercera idea: no parlis des de la teva ferida, però expressa com t’has sentit. A veure si aconsegueixo explicar-ho bé amb un exemple. Tinc una discussió amb un amic, salten tots els ressorts i arribem a les sortides de to i les acusacions. Tempesta incontrolable d’emocions doloroses, el soufflé a dalt de el tot, el cap donant-li voltes obsessivament al tema. I entre l’embolic, aquest impuls intern de trobar com sigui el camí de retorn a l’equilibri. Estàs dolgut, estàs enfadat, fins i tot pots estar ofès. Però si parles amb l’altra part des d’aquest punt totalment egocentrat de dolor, enuig o ofensa, el risc que la cosa en comptes de millorar empitjori és molt alt.
Obrim la mirada. Pots provar a acceptar que l’altra persona és com tu, en el sentit que fa el que bonament pot amb els seus propis condicionaments, pors i punts sensibles? Creu-me, no ha vingut a aquest món només per tocar-te la moral. I segurament estarà igual de dolguda, enfadada o ofesa. Com dic, si els dos engegueu una conversa des de la ferida de cadascú, la cosa es convertirà en una nova batalla d’acusacions mútues.
Seguim obrint. Ets capaç de prendre una mica de distància de la teva ferida? Pots sentir-la, és clar – som humans! -, però millor no deixis que ella prengui el control de la situació. Mira-la com si fossis un observador neutral que veu aquest conflicte des de fora i entén el dolor de les dues parts. I des d’aquest nou punt de mira, serà més fàcil plantejar una conversa que porti implícit un esperit de conciliar, aprendre i construir més enllà del conflicte.
Aconseguir no parlar des del centre de la teva ferida no et treu la possibilitat d’expressar obertament com et va fer sentir el conflicte. Aquesta diferència em va costar molt entendre-la, i em sembla fonamental aclarir-la.
Si algun acte o comentari concret et va fer mal, pots dir-ho tal com és. Per exemple: “Quan tu vas dir tal i tal, em va doldre profundament; no sé si vas tocar algun ressort meu no resolt, ja ho veuré, però em va doldre”. I punt, sense més; només dir-ho en veu alta. Aquí no hi ha acusació a l’altre ni dit a la nafra. Només hi ha expressió sincera d’alguna cosa que l’altre va dir o va fer i que et va causar dolor. Fins i tot pot ser que en aquest moment no siguis capaç de dir res més. I estarà bé, així. Al meu entendre, fer això és més que lícit: és molt sa. Us animo a provar-ho en la vostra pròxima conversa difícil.
Quarta idea: controla les teves expectatives. Imagina que has seguit el procés de calmar les aigües, atrevir-te a proposar aquesta conversa difícil i no parlar des de la teva ferida sense deixar d’expressar els teus sentiments. Si aconsegueixes fumar la pipa de la pau a la primera, felicitats i a celebrar-ho! I si no, doncs et diré que, si l’altra persona realment t’importa, paciència, confiança i a perseverar. Aquest és un d’aquells casos en què no importa tant on arribis, sinó que hagis començat el procés d’aprendre a tenir converses difícils amb una major consciència. La pràctica fa al mestre, com ja saps.
Hi hauria molt més a dir, però ho acabo aquí. A Internet trobareu recursos infinits sobre aquest tema. A jutjar pel nombre de resultats que retorna el cercador, es confirma que és un assumpte recurrent i que preocupa molts.
Espero que les meves 4 reflexions us hagin obert noves perspectives. Us desitjo molt d’amor i bones converses per a les festes que s’acosten.
Una abraçada i seguim al 2020!